“Tinc 7 anys. La meva mare va morir en donar a llum al meu germà petit. Vaig néixer a casa, semblava que tot anava bé però els esperits es van enfadar i van ferir a la meva mare que va sagnar omplint tota la casa de sang. El meu pare després d’estar diversos dies amb febres molt altes i vòmits, va morir fa just una setmana, diuen que va emmalaltir pel vent (existeix la creença que el vent produeix moltes malalties, com la malària, entre altres).
Tinc 8 germans. 7 germanes grans i un germà petit. Estaven esperant el noi fins que va arribar.
No puc estudiar, mai vaig tenir l’oportunitat. Havia de treballar al camp i carregar aigua. Fa un mes, conreant la terra em vaig clavar alguna cosa en el peu. No podia deixar de treballar, així que vaig continuar treballant i carregant bidons d’aigua. Però el treball diari i els kilòmetres dels meus peus descalços sobre la terra van passar-me factura. Ara no puc caminar. Em bull el peu dret i se m’ha inflat de manera que és dues vegades més gran que l’esquerre. El bulliment m’ha pujat per tot el cos.
Haig d’anar a l’hospital. Però no puc caminar i ningú pot portar-me perquè l’hospital es troba a 100 kilòmetres.”
Aquesta és la història d’una nena. No és una història aïllada. Diàriament es repeteixen històries similars. Sempre que podem, aprofitem els desplaçaments per portar a l’hospital nens i nenes que tenen dificultats físiques o econòmiques per arribar.
________________________________________________________________________________________
Camino hacia el hospital
“Tengo 7 años. Mi madre murió al dar a luz a mi hermano. Nací en casa, parecía que todo iba bien pero los espíritus se enfadaron e hirieron a mi madre que sangró llenando toda la casa de sangre. Mi padre después de estar varios días con fiebres muy altas y vómitos murió hace justo una semana, dicen que enfermó por el viento (existe la creencia de que el viento produce muchas enfermedades, como la malaria, entre otras).
Tengo 8 hermanos. 7 hermanas mayores y un hermano menor. Estaban esperando el varón, hasta que llegó.
No puedo estudiar, nunca tuve la oportunidad. Tenía que trabajar la tierra e ir a cargar agua. Hace un mes, cultivando la tierra me clavé algo en el pie. No podía dejar de trabajar, así que continué trabajando la tierra y cargando bidones de agua. Pero el trabajo diario y los quilómetros de mis pies descalzos sobre la tierra fueron pasando factura. Ahora no puedo caminar. Me hierve el pie derecho y se me ha inflado de manera que es dos veces más grande que el izquierdo. El hervor me ha subido por todo el cuerpo.
Tengo que ir al hospital. Pero no puedo caminar y nadie puede llevarme porque el hospital se encuentra a 100 kilómetros.”
Esta es la historia de una niña. No es una historia aislada. Diariamente se repiten historias similares. Siempre que podemos, aprovechamos los desplazamientos para traer al hospital niños y niñas que tienen dificultades físicas o económicas para llegar.
