Dóna home
L’esperit de Víctor Català és encara viu,
dona troiana amagada dins el mascle cavall,
únic camí d’envair el món laboral;
tot fent-se heroïna, la seva vida en Solitud escriu.
Víctors que amaguen Caterines,
per rebre la invitació clandestina
de la dignitat, el reconeixement,
als mascles atorgada només.
De la Solitud d’una clandestina Caterina,
nasqué una alliberada Colometa
que alçà el vol, la veu i la lletra
de la dona que vers a vers s’alliberaria.
Mercè, la seva plaça del Diamant reivindicà
i entre Aloma i Colometa defensà el mirall trencat,
tanmateix el camí per a una Mercè
segueix més dur que per a un Pep.
Un llarg camí resta,
al cim de les muntanyes
encara governen els mascles,
dones a homes esclaves i sotmeses.
Masses femenines veus
al seu sexe han de renunciar
per poder penetrar
allà on només l’home seu.
Més viu que mai Víctor Català,
allà on no hi ha trànsit,
on l’animal es feu humà
i l’humà, mortal paràsit.
Món paràsit, món actual,
prosperem xuclant la sang
de les nostres germanes,
ancestrals esclaves.
Vivim al cim de les muntanyes d’or,
gràcies als milions d’ofegats crits
que amb la seva mort
alimenten l’oblit.
Respirem gràcies a una terra de morts
per nosaltres de fam alimentats,
d’oblit recordats, per sords escoltats,
sent res del tot…
L’alè del mort ens dóna vida,
la seva fam és el nostre aliment,
l’egoisme el nostre sentiment,
la seva tristesa la nostra alegria.
La nostra bomba, el cor aturat;
amb la sang vides escombra,
com pèsols vessats,
sense nom, record, ni tomba.
Muntanya d’or buscant nous esclaus
on cimentar les riqueses,
transformant-les en despeses
que cauran com allaus
sobre les dones del Sud
ofegades al fons de l’ iceberg,
sense respirar poder.
Tot ho han perdut.
Iceberg a la deriva
en un oceà de sang vessada
pels opressors del cim d’or.
Perdut està el Nord.
Noves esclaves de fam,
guerra, malaltia, opressió…
tot evitable, tot creat,
pels senyors del cim d’or.
Un altre món és possible
tot i que sembli increïble.
Un món sense muntanyes, pla,
sense oprimits ni opressors,
ni superiors ni inferiors,
un món on tots ens diguem germans.
La muntanya no és per dominar,
la muntanya és per donar vida,
és l’ajuda d’una bona amiga;
el salmó ho sap ja fa anys.
Ell, el sentit de les muntanyes ha entès:
a contracorrent nedar
per donar vida i crear
un món on tots al pla oceà visquem,
i la muntanya d’or esdevingui pols,
unió entre la vida i la mort,
no pas dona oprimida sinó sagrada,
no pas posseïda sinó estimada.
