En África occidental la principal causa de muerte sigue siendo la diarrea y la neumonía, favorecidas por la desnutrición

IMG_3537 IMG_3562

En África occidental la principal causa de muerte sigue siendo la diarrea y la neumonía

Iñaki Alegria Coll. Pediatra, cooperando desde un hospital con pocos recursos en el sur de Angola

Mientras el mundo blanco se revoluciona ante la letalidad del virus Ébola, preocupados porque el virus no hace distinción de razas ni estratos sociales, no tiene tratamiento y puede matarles; en África la principal preocupación sigue siendo combatir las principales causas de muerte, entre las que sigue sin encontrarse el Ébola, sino la diarrea y la neumonía, ambas favorecidas por los grandes índices de desnutrición que afecta a más de la mitad de la población infantil menor de 5 años en las áreas rurales de países de África subsahariana. En estos días en el que el mundo entero tiene pánico al Ébola, siguen muriendo más personas por diarrea y neumonía que por Ébola; mueren invisibles, en el silencio…

Mientras el mundo blanco se viste con trajes que cubren todo el cuerpo sin dejar ninguna parte del cuerpo expuesta, con guantes, botas, gafas…; el mundo negro, en los pequeños hospitales de África sigue atendiendo a muchos enfermos sin guantes ni mascarillas y en chanclas por no disponer de suficientes guantes para todos. La gran paradoja.

Vayamos a una de las principales causas de muertes en niños menores de 5 años. Según datos de la Organización Mundial de la Salud (OMS), la diarrea aguda causa anualmente 1,3 millones de muertes, el 60% de las cuales tiene lugar en África. Rotavirus es el microorganismo más común de muerte por diarrea infantil en África, estimándose como causa de 608 000 muertes anuales entre niños menores de 5 años. La OMS estima que alrededor del 40% de los ingresos en niños menores de 5 años por diarrea se asocian a infección por rotavirus. Esto es muchísimo más que la gente que ha muerto por Ébola. Pero el rotavirus no mata a los adultos pues ya están inmunizados, no mata a los niños blancos que pueden acceder enseguida al sistema de salud; mata a 1,3 millones de niños menores de 5 años cada año en países con escasos recursos económicos… pero eso parece no importar demasiado…

Los niños pobres y negros son siempre los grandes olvidados.

Y  disculpadme que utilice los términos de blanco y negro, pero es que la muerte de un blanco o de un personal sanitario, sigue valiendo más que la los millones de niños negros pobres e indefensos que mueren a lo largo del año en el más inmenso olvido, sin que aparezcan en ningún medio de comunicación.

Desde que ha aparecido el brote de Ébola en África occidental, la principal causa de muerte sigue siendo la diarrea y la neumonía… Pero de diarrea y neumonía los blancos no vamos a morir a millares como dejamos que mueran los negros. A los blancos nos preocupa el Ébola, que es el virus que nos puede matar.

Decidme si esto no es racismo y clasismo. ¿Cuántos niños negros y pobres tienen que seguir muriendo cada día por diarrea? ¿Toleraríamos las mismas cifras con la misma indiferencia si fuesen blancos y ricos?

¿Cuándo nos llamaremos todos hermanos sin importar color, raza, etnia, religión, sexo, clase social…?

¿Cuándo seremos todos iguales en dignidad?

¿Cuándo todas las vidas y todas las muertes tendrán el mismo valor?

Creo que no es pedir tanto…

 

Acerca de Iñaki Alegria

Médico Pediatra. Fundador de la ONG Alegría Sin Fronteras que desarrolla proyectos de desarrollo integral en Senegal y Etiopía. Misión y Valores Promover el empoderamiento, liderazgo comunitario, equidad de género en los países más desfavorecidos con el objetivo de permitir la mejora de la calidad de vida de la población. Empatía, compromiso, constancia, Amor, solidaridad, empoderamiento, equidad, humildad, transparencia y Alegría
Esta entrada fue publicada en Àfrica, Ébola, Deshidratació, deshidratación, Emergència, Enfermedad, Infancia, Injusticia, Invisible, Justícia i Pau, Malnutrició severa, Malnutrición, Marasmo y etiquetada , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

7 respuestas a En África occidental la principal causa de muerte sigue siendo la diarrea y la neumonía, favorecidas por la desnutrición

  1. En África occidental la principal causa de muerte sigue siendo la diarrea y la neumonía, qué cierto es, sin embargo a nadie parece importarle

    Me gusta

  2. “Mientras el mundo blanco se revoluciona ante la letalidad del virus Ébola, preocupados porque el virus no hace distinción de razas ni estratos sociales, no tiene tratamiento y puede matarles; en África la principal preocupación sigue siendo combatir las principales causas de muerte, entre las que sigue sin encontrarse el Ébola, sino la diarrea y la neumonía, ambas favorecidas por los grandes índices de desnutrición que afecta a más de la mitad de la población infantil menor de 5 años en las áreas rurales de países de África subsahariana. En estos días en el que el mundo entero tiene pánico al Ébola, siguen muriendo más personas por diarrea y neumonía que por Ébola; mueren invisibles, en el silencio…”

    Nos hacemos eco de esta realidad

    Me gusta

  3. Compartim amb vosaltres el següent article:

    La Comissió d’Ètica i medicaments de Justícia i Pau reflexiona en aquest article sobre l’actualitat que envolta l’Ebola, un virus conegut des dels anys setanta, quan es van identificar els primers brots, però que fins ara no havia merescut tanta atenció. La diferència, ara, és la dimensió del brot que ha arribat a afectar zones urbanes i diferents estrats socials.
    Anteriorment, havien estat confinats en zones rurals i aïllades, que junt amb l’alta mortalitat permetien que el brot es pogués controlar ajudat per aquestes circumstàncies naturals. En tot cas, el fenomen actual dona peu a una sèrie de reflexions que volem compartir.

    En primer lloc, a ningú li passa per alt el contrast entre els mitjans desplegats per repatriar alguns afectats per la infecció dels Estats Units, Espanya i darrerament també a Alemanya (avions medicalitzats, corrues d’ambulàncies i plantes senceres d’hospitals a la seva disposició), amb la manca de recursos sanitaris dels països afectats. Fins ara, l’únic que s’ha mostrat efectiu per disminuir la letalitat del Ebola és un diagnòstic precoç i un tractament simptomàtic intensiu. I això només és possible amb un sistema sanitari amb recursos suficients, els mateixos recursos que calen per establir una vigilància epidemiològica eficaç per prevenir i controlar els brots. No és el cas de Sierra Leona o Libèria, dos dels països més pobres del món, si bé la situació darrerament sembla fora de control i pot arribar a no ser així (que la malària sigui més mortífera).
    No es tracta de ser demagog. Ens hem de felicitar per la solidaritat nacional que es mobilitza tan eficaçment per salvar una vida humana, perquè és un indicador positiu de tota societat assolit molt recentment i no a tot arreu. Però alhora exemplifica d’una forma aguda que la prevalença, morbiditat i mortalitat de la majoria de malalties, estan relacionades amb la pobresa, com molt bé assenyalava en un recent article de la sociòloga Sara Moreno (“Ebola, un virus injust i evitable”, Diari ARA 2/9/2014). També ens hem de plantejar la inquietant pregunta si a voltes les accions considerades com a morals o ètiques no són també una qüestió de luxe.

    La segona reflexió és sobre el paper dels mitjans de comunicació, que utilitzats honestament rescaten de l’oblit situacions oblidades, però alhora poden generar alarmes injustificades o ignorar-ne d’altres. A un brot epidèmic sempre l’acompanya un brot psicològic. I obre les portes a la manipulació. La quasi oblidada pandèmia de la Grip A va tenir molt més de pandèmia psicològica i comunicativa que efectes reals sobre la salut. En el cas del Ebola hi ha un valor diguem-ne cinematogràfic que el fa informativament molt atractiu, però pot alhora quedar-se en la superficialitat si no ajuda a mirar més enllà de la imatge de personal sanitari vestits com astronautes transportant morts amb sacs de plàstic. Sempre cal assegurar la llibertat dels mitjans de comunicació, que puguin posar lliurement el focus on sigui, i alhora poder contrastar la informació per dimensionar allò que se’ns explica, conèixer la complexitat d’aquestes realitats i no oblidar-ne d’altres. De fet, un aspecte que ha passat desapercebut en els mitjans de comunicació massius ha estat les limitacions de l’ajut internacional denunciades per Metges Sense Fronteres.

    El dia 24 de juny la ONG va reclamar la intervenció de la Organització Mundial de la Salut (OMS), tot anunciant amb desesperació que l’epidèmia estava fora de control, però no va ser fins al 31 de juliol que la OMS va aprovar l’enviament de recursos a la zona. Aquest retard en la resposta governamental no rau únicament en el fet que la pròpia OMS considerés que l’epidèmia no tenia un potencial pandèmic (un país amb un sistema sanitari robust pot contenir fàcilment la malaltia), sinó també en les retallades que els propis governs han aplicat al pressupost de la OMS per a respondre a crisis o brots epidèmics, que s’ha vist reduït pràcticament a la meitat entre els exercicis 2012-13 i 2013-14.

    La tercera reflexió neix de la comprensible alarma generada a nivell mundial. Les comunicacions per avió i el fet que hagi arribat a zones urbanes i a diferents estrats socials, obren la possibilitat que el virus en poques hores es pugui traslladar a qualsevol lloc del planeta (com de fet pot ocórrer per quasi qualsevol altra agent infecciós). Ja no hi ha alarmes locals. Objectivament parlant és el potencial d’aquesta epidèmia el que més preocupa, perquè avui per avui, un habitant de Libèria o Sierra Leona, des d’un punt de vista estadístic ha de continuar tement més la malària, per posar un exemple, i nosaltres que ens fulmini un llamp. Per això també és adient, com s’ha fet ja, de recordar que des que va començar el brot han mort milers de nens per malària, pneumònia i diarrea, per dimensionar com cal la situació. Alhora, la reacció per desplegar els mitjans sanitaris per controlar el brot no hauria de ser simplement de causa-efecte quan es veuen, ni que sigui de lluny, les orelles del llop des de casa nostra.
    La simple solidaritat hauria de ser prou motiu per desplegar els recursos necessaris per prevenir el Ebola, i si amb això no n’hi ha prou, l’interès egoista també ho justificaria. No seria la primera vegada que se’ns importa una pandèmia i que s’ha estès per desídia. El cas del VIH/Sida és paradigmàtic. Quan es va identificar la malaltia, curiosament no gaire més tard que es caracteritzés l’Ebola, va ser quan es van detectar els primers casos entre la comunitat homosexual a San Francisco, als Estats Units, a finals dels anys setanta. Ara sabem que el virus portava decennis, si no més, circulant entre les poblacions Africanes (com de fet ho deu haver estat fent l’Ebola), i que després de ser reconegut es varen perdre uns anys crucials, la primera meitat dels vuitanta, en els quals s’hauria pogut atenuar la seva expansió en el continent africà amb molts menys recursos dels que ara són necessaris (si existeixen), quan la malaltia ha adquirit proporcions de pandèmia crònica.

    En connexió amb el punt anterior, es parla ara dels tractaments experimentals que encara no han fornit d’evidències sobre la seva eficàcia, però és evident que l’Ebola ens ha sorprès amb els pixats al ventre. Si bé és comprensible que la desesperació dels agents mèdics de la zona convidi a la utilització experimental dels tractaments que encara es troben en fase de desenvolupament, seria important no perdre de vista que l’experimentació en humans (fins i tot quan es tracta d’un ús compassiu) té implicacions ètiques de gran calat i que, en aquest cas, caldria garantir —com a mínim— la transparència en aquests procediments. També és un fet evident que la recerca en l’àmbit bio-sanitari està dirigida vers els problemes de salut dels països més rics, on hi ha el mercat farmacèutic. Si bé això és lògic des d’un punt de vista mercantilista, també seria hora que s’endegués una iniciativa a nivell internacional auspiciada per la ONU i la OMS, per establir una agenda de recerca més adequada, tant a nivell qualitatiu com quantitatiu, a les necessitats reals i els perills potencials per la salut de la població des d’una perspectiva mundial i que sigui independent del mercat farmacèutic. Ja no és només una qüestió de justícia, sinó com demostra el virus del Ebola i el VIH/Sida, també ho és de sentit comú per evitar mals majors.

    I finalment, recordar que la mesura més eficaç per promoure la salut en un sentit ample del terme, continua essent la promoció humana en totes les seves dimensions i l’equitat social.
    Article de la Comissió d’Ètica i Medicaments de Justícia i Pau

    Me gusta

  4. Os animo que que escribáis aquí vuestras opiniones y comentarios. Creemos un foro dinámico y participativo.

    Muchas gracias

    Un abrazo

    Me gusta

  5. oscarmateos dijo:

    Gracias por este post y, sobre todo, por tu trabajo, Iñaki. Efectivamente, existe una ciudadanía de primera, segunda y tercera. Lo ha puesto de manifiesto la crisis del ébola, pero lo constatamos cada día con el orden de prioridades internacional. Muchísimo ánimo con tu trabajo.

    Me gusta

  6. Muchas gracias Óscar Mateos por tus palabras y por tu trabajo. Artículos como los tuyos son muy necesarios en la sociedad actual para no perder de vista lo esencial. Una lástima que a día de hoy no tdas las vidas humanas tengan la misma importancia.

    Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s